Ximo Guardiola

Soc músic de naixement, en ve de família...

Els ximarrets (q ve de  Ximo’s) eren els tabaleters de Callosa – els boronats, els dolçainers.

Mon pare Ximo Guardiola (el del tabalet) amb 10 anys acompanyava  al Tio Batiste Camila, al Tio Rabosa o  al Tio Boronat (Foto 1, anys 50.). Pujaven a Alcoi caminant... Eren els q difonien la tradició musical de poble en poble. Realimentant-se uns d'altres.

A mi, als 9 anys en penjen una caixa de ferro q pesava més q jo (foto 2). No he crescut més pel q pesava aquella creminala.
L’examen per determinar si podia ser músic o no, va ser al Bar Caluja. Paco Calvo “canterer” primer director de la banda, va fer uns redobles, en va passar la caixa i va dir; fes lo mateix (tots els del bar mirant-me)… Deguen pensar, si el pare era un gran tabaleter...

Més avant en van donar el Requint (Foto 3 amb Domingo Poldo) – el mestre Paco “Canterer” deia que solfejava massa afinat pa tocar el tabalet. Era prou comú. Si desafinaves et donaven el bombo o els plats… per sort ara la percussió està ben valorada.

La infancia de músic en la Banda la recorde patint els trons dels trabucs a soca d’orella o les processons infinites. L’accés a l’alcohol sent unes cries o dormir tirats en condicions insalubres era una constant. La contrapartida era la  diversió i quantitat d’experiències. Ho passàvem mel.

Per q vos feu una idea de com éren les coses per aquells anys, la 1a eixida q fem la banda de Callosa,era a les festes d’Alcoi. L'assaig abans d'anar, el director (D. José) comentà:

- Qui tinga sac d dormir q el porte!  Ens quedem en un pis i no hi han prou llits.

A lo q va contestar un músic veterà:
- Sacs? No patiu jo en porte pa tots! ...

El dia q eixíem cap a Alcoi, el Bus esperant. Arriba un 4L carregat de sacs d’Ametlles, en les respectives “puces” i “malea”.

L’home  tot orgullós ens va informar:
- He portat sacs de sobra pa tots! Igual eixim a 2 sacs per persona.

No volies caldo, dos tasses. “Llançol i tapaora”.

El Café-Licor no mos va faltar. El dia de l'entrà...
El del bombo va agarrar una seba monumental. Va perdre la massa. Un clarinetiste, a la fi va acabar tocant el bombo en la sabata (anava descalç d'un peu). I el bombero va agarrar el clarinet (el feia sonar en el boquillero posat...)
L’entrà q vam fer va ser tan èpica què no vam tornar a Alcoi en 30 anys!
Recentment la banda de Callosa ha tornat a Alcoi,de la ma de J.S. Berenguer, ara sí sent una super banda considerada de les millors a Alcoi.

La primera volta q vam anar a examinar-nos al Conservatori d’Alacant (per lliure) ens van posar “Sobresaliente con honor”. Ens sabíem el llibre (LAZ) de memòria. Preguntaven: La 71! I nosaltres cantàvem La Pastoreta sense mirar...

Però va ser a la Rondalla de l’Almèdia on vaig començar a foradar llaüts i guitarres  per amplificar-les.

Per comprar-me la primera guitarra elèctrica una “Framus” alemanya, vaig treballar 2 estius  a la tenda de música q tenia el mestre Francisco Pérez “Lapera” al Castell de Benidorm. El mestre Lapera va muntar una rondalla en cada poble i jo era el seu escuder. Vaig aprendre a tocar el contrabaix, guitarra, bandúrria i llaüt. A la Banda compaginava la caixa i requint i després amb “Raul Mahiques”passe al clarinet. Època de moltes hores d’estudi.

A finals dels anys 80, quedàvem x assajar “The Poble”.  Sescu  (baix) li va posar el nom. Sescu pretenia emular a Deep Purple i Acdc. Juan Antonio (veu i guitarra) era més del Beatles i Inxs . Xuso /Ezequiel era molt potent a la bateria i jo tocava la guitarra. Existeix un vídeo assajant  q en faria  especial il·lusió recuperar sobre tot perquè per desgràcia, Sescu Arilla i Juan Antonio F. Guardiola van deixar este món extremadament joves.

Per 3r de BUP amics vam intentar formar un grup. Es deia Ande Boy. Antonio Espasa tenia molta gràcia per crear cançons destrellatades. “Verde es Vida, La Kaaba” hagueren pogut passar com de Siniestro Total. Ruben Gallardo tocava la bateria i Rafa Purriños escrivia lletres.

​

​

En aquells 80/90 es va crear a Callosa el grup “Código Gris”, on tocava Pere el baix. Tenien molta qualitat musical. Van firmar per EMI 1 any, però mai tragueren cap disc. Tinc les maquetes al Corral. Destaca la gravada per Marc Parrot a Barna. Van telonejar a Heroes del Silencio i tb participar al Festival de Benidorm. Al principi no tenien guitarra i jo assajava amb ells. El cantant era José M. Cano. “Cayuela” (bateria) i Pere (baix) anys  després van passar a OWIX. El guitarriste de C. Gris era “Ovidio López”. Avui professional top (Bisbal, Ana Belen, Miguel Rios). Ovidio va produir el 1er cd d’Owix “La senda del cel”. La seua 1a guitarra “Pumuky” la tinc al Corral.

A l’any 1993, vaig fer la peripècia d’enviar al concurs de la revista Rock de Lux, 3 maquetes amb diferents noms: OWIX, La Igor Linsky Blues Band i The Roundup Band. Owix i Igor Linsky eren les mateixes cançons, Owix en valencià i Igor L. en castellà. La maqueta en castellà va anar passant fases fins aplegar a les finals i la q estava en valencià va ser desestimada a la primera. En telefonaren de Rock de Lux ; “muy buena propuesta, mucha calidad y fuerza, ir preparando las finales”. Com qui no vol, els vaig preguntar per Owix ; “nada que ver, flojos musicalmente...”  Li vaig explicar q  Owix i Igor L. era lo mateix. Que ho havia enviat jo, un en castellà i altre en valencià. Es va fer el silenci. En fi,  sempre afonats...

OWIX

Owix ha cobert bona part de la meua vida des de 1994. Després del concert de presentació del 1r disc “La Senda del Cel” vaig conèixer a Antonella Llorens en “Beni Ar Da guadalest”. Es declarava fan d’OWIX. Q ens havia votat al concert de Sant Vicent, i que era del Athlètic de Bilbao. Des d’aquella nit, he tingut sempre el seu suport incondicional. Ara és la mare dels nostres fills i l’ama dels diners i del trellat.

La setmana del naixement d’OWIX;

Al ser seleccionats per participar en el Tirant de Rock 1994, en canal 9 eixien cunyes publicitàries per la tele: Mireu! OWIX ... Soc jo!

Com q dubtaven, els explicava q era XIMO al revés, què havia enviat un cassette a ACPV (revista El Temps) i tal...

La realitat era més surrealista. Vore’t anunciat a la tele i al moment reflexionar... no tinc músics  per presentar-me.

Dilluns d'eixa setmana, tire cap a l’Ajuntament i li explique la situació  a Vicent Berenguer (aleshores alcalde de Callosa).

- Vicent, estic eixint a la tv cada dia i  no tinc res, ni músics. La reacció de Vicent va ser memorable.

- “Preocupat dels músics q jo busque local per assajar”.

La visió d’Alcalde i Regidor (Norbert) arromangats traient escombro de l'actual biblioteca (aleshores en obres) a les tantes de la nit la tinc gravada al cor.

A l’endemà (dimarts) havia quedat per assajar en 2 músics (bateria i baix). Però...no es van presentar...i lo pitjor, dia perdut...

Eixa nit no vaig dormir, tenia local, però la situació no podia ser més crítica, sense músics no hi ha grup.

Dimecres vesc la llum. Busque al baixiste (el nostre Pere) i bateria (Cayuela) del grup Código Gris. El suport dels 2 va ser incondicional. Junt J.A.M “Canterer” a la guitarra  i Juansa Berenguer als teclats + trombó, tenia el grup armat. En 2 assajos vam traure 6 cançons: Verdugo Calamitat, Blus del Pus, El Temple d’Owix, Carvajal, Descansar i La Manta al Coll  q va triomfar.

El dia del concert, la gent s’esgarrava la veu cantant La Manta al Coll. No entenia res... si no havien escoltat mai la cançó!?  Aquella nit va haver aquella màgia entre públic i músics q no es pot explicar, sols viure. Abans d’eixir em vaig posar la cinta al cap i “Papa Juls” (Sangtraït) em va dir:

- Ostia! Eres Ximi Hendrix!

Vam guanyar per votació popular. Els mitjans es van fer ressò. Ens telefonàven de radios i tv locals... va estar graciós.

Ara tu ves a qualsevol ciutat i demana-li al teu alcalde un local per assajar un grup. Privilegis de ser, de poble.

Una anècdota d’aquell primer concert a St.Vicent és què teníem un súper equip  i cadascú teníem un assistent q ens preguntava q necessitàvem. En un moment donat Canterer (guitarra) s’arrima i em diu;

- Ximo tinc un tio darrere, no para de tocar-me l’amplificador i la guitarra.  Dis-li q se’n vaja o li pegaré na tamborinà al cap.

Aquell home sols volia ajudar-lo, afinar-li la guitarra, si tenia més guitarres per donár-li-les....

De la primera etapa d’Owix les vivències estel·lars eren de Cayuela (bateria).Un tros de pa de persona i un dels personatges més divertits q he conegut mai. Ell sols podria omplir un llibre d’anècdotes molt curioses.

Una anècdota increïble va passar a un restaurant. De postre, volia tallar la taronja com els rics (en ganivet i forqueta) i a la primera sarpà, salta volant la taronja  a la taula del costat, i cau al plat de sopa d’un home... el va fer na mero. Quan l’home es va girar, Cayuela  girava el ditet cap arrere pa tirar-li la culpa a altre... Pere i jo baix la taula pixant-mos de riure. Si ho veus en la tele no t’ho creus.

Aquella època Owix vam tocar molt i ben pagats. Vam compartir escenari en gent que admiraven com Al Tall, Sifoner, Ovidi, amb qui vaig tindre una curiosa conversa. Les voltes de la vida m’han portat a col·laborar i tindre una estreta amistat amb gent d’Al Tall (M.Miralles) i amb Lluís el Sifoner.

Al mateix 1994, vam anar a Puçol a gravar un disc compartit. Obrint Pas, Anselmos (avuí Neuròtics) i Owix teníem com a productor a Joan Bibiloni. The Jam-Ones van portar de productor a Graham Foster (Etta James, Mick Taylor) i van sonar espectaculars.

 El dia q vam aplegar a l’estudi “La Lluna” de Puçol, els propietaris (Aitor i Nekane) es van trobar una gateta. Li van posar de nom Owix. En va semblar molt tendre. I casualitats de la vida el veterinari de la gata Owix era callosí, Pedro J. Galiana que treballava a Puçol.

A finals de 1994 vaig anar a València a presentar Owix a les principals discogràfiques de la ciutat i l’experiència va ser terrible: “menyspreat” per cantar en valencià. Els més amables t’intentaven convèncer q el mercat en castellà era gran i tal.. altres posaven casa d'asco. Allò en va marcar molt. Insistien en les modes, sintetitzadors. Aixó sí, tots t'oferien per q gravar el seu l'estudi.Tinc guardats pressupostos q anaven d'1 a 5 milios de pessetes.

Aquella experiència em va confirmar 3 coses:

1.- Si volia gravar tindria q montar-me un estudi de gravació.

2.  Que faria música "amb instruments reals". Res de sintetitzadors. Com Queen: "No synthesizers"

3.- Que cantariem en valencià.

Vist en perspectiva encara hauria d'agraïr-los el seu rebuig. Que seria de mi fent música sintetitzada i en castellà?!... més borinot del q soc ara, segur. 

A inicis dels 90, va vindre un mestre top de violí a Callosa: "Salvador Porter", de seguida em vaig apuntar. Amb S. Porter tb estudiava Euge (tindria 12 anys) q tocava com els àngels. D'aquells primers alumnes de violí va naixer l'OCA (Orquestra de Callosa)
Així és q al 1994, jo tocava el violí en La Senda del Cel. Però més q res per fer temps, fins q Euge anara creixent.

 

Euge (violí) i Tòfol (Bateria) es van estrenar en Owix el dia de la meua “despedida” (2000). Euge amb sols 16 anys ho va passar mel. De l’etapa anterior d’Owix va quedar sols Pere (baix). Vam encetar una etapa més folk amb el violí.
A punt d'entrar a gravar "Al País Valencià", Euge estava al conservatori i va tindre una tendinitis molt greu a la ma esquerra. L’ànsia per gravar era tremenda, però la salut sempre és primer. Un any sencer la vam esperar.

La contrapartida va ser q la producció dels disc “Al País Valencià” a nivell d’idees musicals va ser molt completa. La qualitat tècnica d’audio molt pobra, però moltes cançons com Al País Valencià, Mossen, Rec.Estels, Karpanta o Guerra a la vista no hem deixat mai de tocar-les en directe.

Vam fer els videoclips Karpanta Diem (Toni Ferri) i Tarantel.la (T. Ferri pare). Qui ja ens va fer  un muntatge psicodèlic de La Manta al Coll al 1994.

Antonella Llorens es va incorporar al 2002. Antonella i Marieta Soler ja havien col.laborat fent cors al  Carrascar (2001). I ja, a partir de 2005 junt a Inma, Neus, Sam, Albert i Oscar va anar conformant-se la família OWIX fins a convertir-se en superfamília al "Owix 15 anys" (2009).

 

... més batalletes...
Al primer concert i presentació d'OWIX a Callosa (1994) va ser significatiu q el aleshores alcalde Vicent Berenguer em preguntara qui m'agradaria q vinguera a apadrinar Owix aquella nit. Jo li vaig contestar El Sifoner i Al Tall, pensant q seria impossible q vingueren. Què equivocat estava. Allò eren alcaldes valents. Aquella nit van escoltar Owix gent molt gran de la nostra cultura, entre ells per supost Lluís El Sifoner i Vicent Torrent d'Al Tall. 
Conte açó perquè la meua relació anys després amb El Sifoner i Manolo Miralles (fundador d'Al Tall junt  V. Torrent i Miquel Gil) ha estat molt intensa i enriquidora per a mi. Manolo i Lluís són 2 artistes què he admirat sempre i treballar amb ells és tot un privilegi. A l'apartat "Altres Projectes" podeu vorer el q he fet amb ells. Masters q et regala la vida i sense pagar. Ben al contrari em considere molt ben pagat econòmicament per ells. 

En les Radios hem tingut algunes batalletes. 
Recorde la primera volta q vaig anar a Ràdio9 amb Fermí Larrondo. Estava esperant fóra amb Xavi Esplugues (Anselmos) i Xavi Sarrià (Obrint Pas). Dins estava Fermí fent-li entrevista a Antonio Vega (Nacha Pop). Al acabar, A. Vega van vindre cara a mi (en degue vore cara de ionqui) a preguntar-me cosetes. Temps després vaig saber q ho estava passant ben mal.
Moltes voltes ens ha portat Amàlia Garrigos als seus programes. A la qual la música en valencià li deu tant.
Ens vam pixar quan Blanca "La iaia d'Euge i de TOTs"  va entrar en antena per saludar-nos. Blanca ens preparava menjarets quan teniem concerts.

 Amb Jordi Sugranyes tb tenim una relació especial. Ja vam estar al seu programa (a Reus) per cel.lebrar els seus 1000 concerts.També vam estar a la presentació del seu llibre "Joventut i més enllà" a La Casa Rull i ja sap ell q el concert 4000 l'hem de cel.lebrar a les portes de La Sagrada Família ;)